En l’actualitat, les persones que pateixen hipocondria s’han sofisticat. Però no en el sentit positiu —com seria una disminució de l’ansietat o una menor necessitat d’anar a consulta—, sinó que el trastorn també ha evolucionat al ritme dels avenços tecnològics. Avui dia, les formes de comprovar si un té o no una malaltia s’han multiplicat, i amb això també les trampes mentals que alimenten el problema.
«L’Iván, cada vegada que notava alguna cosa al seu cos que l’espantava, deia que parlava amb ChatGPT. Assegurava que gràcies a l’aplicació se sentia més tranquil.»
«L’Elena m’explicava emocionada: ‘Quina sort tenir la psicòloga ChatGPT, gràcies a ella no he patit atacs de pànic, perquè parlar amb ella em calma’.»
«En Jorge confessava que allò seu amb el ChatGPT s’havia tornat addictiu: sempre que podia, recorria al xat per aclarir tots aquells ‘i si…?’ que tanta ansietat li provoquen i l’obsessionen.»
Quan algú conviu amb la por constant de patir una malaltia greu, qualsevol petit senyal del cos pot convertir-se en una font d’angoixa. L’ansietat actua com una sirena d’alarma: t’impedeix pensar amb claredat i, en canvi, t’empeny a actuar de manera impulsiva i a curt termini, sense avaluar les conseqüències a llarg termini d’aquestes solucions ràpides i ineficaces que un posa en marxa.
En aquest estat, buscar alleujament immediat és comprensible. Però convé recordar que, en molts casos, el veritable problema no és el símptoma en si, sinó les solucions que apliquem per resoldre’l. En la hipocondria, l’intent d’escapar de la por a la malaltia o a la mort —pors humanes, inevitables i comprensibles— pot acabar generant una psicopatologia encara més gran.
I avui, una d’aquestes «solucions» passa per eines com ChatGPT.
Però, què passa quan consultar el xat es converteix en una rutina diària… o fins i tot en un acte compulsiu? Per què et pot empitjorar el ChatGPT si pateixes d’hipocondria?
Avui en dia, la recerca d’alleujament davant la por a la malaltia passa, cada vegada més, per eines com ChatGPT. Però, què passa quan aquella consulta puntual es converteix en alguna cosa diaria… o fins i tot compulsiu?
Com que ara està de moda posar etiquetes, jo també les faig servir… però amb un propòsit estratègic: posar nom al problema que desmuntarem. Posar-li nom és el primer pas per identificar-lo, delimitar-lo i separar-lo d’aquelles parts sanes de nosaltres mateixos que sí que volem conservar. Perquè només quan el reconeixem, podem començar a vèncer-lo.
Fa uns anys es va popularitzar el terme cibercondria per descriure aquells que, en lloc de consultar llibres o revistes mèdiques, passaven hores buscant respostes tranquil·litzadores a internet, amb el famós “Doctor Google”.
Però ja sabem que això és una solució fallida: com més es busca, més augmenten els dubtes patològics i més probabilitats hi ha de trobar-se amb el diagnòstic més greu o temut. Més informació no sempre significa més tranquil·litat, i en molts casos, només alimenta la por.
A les meves sessions de psicoteràpia, solia dir: “Si continues consultant el Doctor Google, la teva hipocondria no només no millorarà, sinó que empitjorarà.” Doncs bé, aquest patró ha evolucionat. La hipocondria s’ha refinat, digitalitzat i sofisticat encara més. Ja no es tracta només de cibercondria, sinó del que podríem anomenar —amb cert humor clínic— xatcondria.
Per això, des de fa un temps, també he actualitzat el meu advertiment:
“Si continues consultant el Doctor ChatGPT, la teva hipocondria no només es mantindrà… sinó que s’agreujarà.”
No estem parlant d’un nou diagnòstic clínic, sinó d’una versió més sofisticada d’un mateix patró problemàtic: la lluita desesperada per escapar d’una por natural, que, al final, ens atrapa encara més.
4 Raons per les quals ChatGPT pot agreujar la teva hipocondria i provocar xatcondria
- Reforça el cicle de comprovació
- Alimenta la hiperobservació corporal
- Dona una il·lusió de control… però no una solució real
- Pot desinformar si s’utilitza malament
Les persones amb hipocondria solen buscar confirmació constant que estan bé. Acudeixen a metges, busquen a Google, pregunten als seus éssers estimats… i ara també a ChatGPT. Aquesta conducta de «comprovació digital» pot semblar tranquil·litzadora en el moment, però a mitjà termini reforça el patró ansiós.
Perquè encara que la primera resposta pugui calmar breument, el dubte sempre torna. Llavors, es formula la pregunta de nou, potser amb una lleugera variació. I així es reactiva el bucle: ansietat → comprovació → alleujament momentani → retorn del dubte → nova comprovació. Un cercle viciós que no resol la por, sinó que l’alimenta.
Un altre efecte freqüent és la sobreinterpretació de senyals normals del cos. Una molèstia abdominal, una punxada al pit o una sensació de mareig pot acabar convertida —amb l’ajuda d’una consulta mal formulada— en la sospita d’una malaltia greu.
Exemple típic: “Em fa mal el costat dret de l’abdomen, podria ser apendicitis, càncer o només gasos?”
Aquest tipus de preguntes, si es repeteixen amb variacions mínimes, poden generar més confusió que claredat, sobretot si la persona ja es troba en un estat d’alerta corporal constant.
Consultar compulsivament eines com ChatGPT pot semblar una manera de prendre les regnes: “Estic fent alguna cosa per la meva salut”. Però, en realitat, el que s’obté no és control, sinó una il·lusió de control.
Aquest hàbit aporta una falsa seguretat momentània, crea dependència de l’eina i, el més important, no aborda l’arrel de la por. La necessitat de certesa absoluta sobre el cos i la salut és insaciable quan hi ha ansietat. Per tant, com més es consulta, més s’alimenta aquesta necessitat.
ChatGPT, com moltes eines digitals, pot oferir informació útil quan es fa servir amb criteri. Però en contextos d’ansietat, és fàcil malinterpretar respostes, focalitzar-se en els pitjors escenaris o formular preguntes ambigües buscant confirmar la por.
A més, si s’insisteix amb diferents versions del mateix dubte, es corre el risc de rebre respostes diferents, cosa que només incrementa la incertesa.
En resum, si convius amb por constant a emmalaltir, és comprensible que busquis alleujament. Però recorda que l’alleujament momentani no sempre ajuda a llarg termini. De vegades, el veritable pas cap a la calma no és buscar més respostes, sinó aprendre a bloquejar-les per sortir d’aquest mar de dubtes.
Quan demanar ajuda?
Si et reconeixes en aquest patró de recerca constant, hiperobservació corporal i necessitat urgent de certesa sobre la teva salut, no estàs sol/a. Moltes persones viuen atrapades en aquest bucle sense saber com sortir-ne.
Al nostre Centre de Psicologia, treballem des de la Teràpia Breu Estratègica per ajudar-te a trencar aquesta compulsió irrefrenable que cada vegada et genera més ansietat.
Si vols saber-ne més o iniciar un procés de canvi, som aquí per acompanyar-te.
