“Som el que fem per canviar allò que som” Galeano
El Vomiting, que en els criteris psiquiàtrics en diuen bulímia nerviosa, és un trastorn alimentari que es pot donar en un inici perquè la persona presenta una por a engreixar-se i comença a restringir el menjar fins que no pot amb el control alimentari, desencadenant atraconades que després compensa amb vòmits.
El vòmit es converteix en un recurs per no culpabilitzar-se i sentir-se alleujat; així, quan un ritual es repeteix en el temps es torna plaent.
Podem observar tres fases clares, l’excitació, la consumació i la descàrrega, que evoquen de manera clara els actes fisiològics sexuals.
Sents plaer i alleujament en vomitar i ho fas de manera constant? Tens por d’engreixar-te? El vomiting, considerat com un trastorn del plaer, pot inhibir qualsevol altre plaer i deixar de banda altres aspectes de la vida quotidiana. És en aquests casos quan cal una intervenció psicològica adequada com les que fem al centre. L’objectiu és abordar-lo i treballar els patrons que el mantenen, i portar-lo cap a una situació en què l’alimentació es projecti com un acte natural i saludable.
Classificació de resistències davant del menjar per vomitar
Normalment són pacients en edat adolescent, acostumen a venir a la consulta en família i, en altres casos, fins i tot sols. Per solucionar aquest tipus de pacients expliquem de manera eròtica i provocativa la història de l’amant secret, fent un símil entre una història amorosa amb una altra persona i el menjar. Això fa que la persona senti vergonya, ja que no era conscient de la situació. Els crea aversió i normalment n’hi ha prou per produir el desbloqueig.
Una altra manera de solucionar-ho és indagar en allò que han fet els pares per solucionar el problema, i també si han recorregut a altres psicòlegs. Pel que fa a l’entorn més proper, les indicacions que donem són irracionals, com ara, en casos de vòmit, canviar la dinàmica prohibitiva i fer-la més accessible i oberta per eliminar l’efecte plaent. Una altra prescripció seria observar sense intervenir per part dels pares, etc.
Són casos en què el pacient, un cop explicada l’analogia de l’amant secret, s’hi sent reconegut. Les indicacions terapèutiques s’han de plantejar dins d’un procés clínic individualitzat i no aplicar-se com a pautes generals.
Fem servir un estratagema xinès de guerra per reduir el reforç que manté la conducta i obrir alternatives més segures.
És la pacient que no pot seguir la prescripció terapèutica. Solen ser persones molt seductores, de vegades amb personalitat borderline, abús de substàncies, de parella o promíscues, o que porten molt de temps amb la problemàtica. Si són adolescents vénen amb la família, no per iniciativa pròpia.
Amb aquestes persones acabem tenint una comunicació provocativa. Aquests casos també es poden abordar terapèuticament, sempre segons la valoració i l’evolució de cada persona, tot i que el canvi no és tan ràpid com en el tipus 1 i el tipus 2.
Protocol d’intervenció davant de la bulímia
Al nostre centre de teràpia breu estratègica no ens basem en els diagnòstics descriptius, sinó que utilitzem diagnòstics operatius. Els terapeutes comencem a treballar des de la primera sessió per entendre com funciona el problema i orientar el procés terapèutic. Aportem eines al pacient perquè es produeixin canvis.
Podem elaborar dues fases com a protocol:
Definició del problema
Per definir bé el problema hem de saber què passa, quan passa, on passa, amb qui passa i com passa. Recopilem informació operativa per poder construir una solució a mida per als pacients
Diàleg estratègic i solucions intentades
Al centre de Júlia Pascual utilitzem el diàleg estratègic o indicacions ad hoc per bloquejar les solucions intentades del pacient i, posteriorment, produir el canvi. Aquestes prescripcions sempre es basen en una lògica estratègica, com ara la paradoxa, la creença o la contradicció. No utilitzem solucions racionals; per això som l’alternativa per abordar casos complexos des d’una intervenció psicològica especialitzada.
Moltes persones intenten resoldre el problema soles, sense aconseguir-ho. Per exemple: intenten restringir el menjar però acaben amb atraconades, o recorren al vòmit per contrarestar la por d’engreixar-se i això acaba convertint-se en un problema. Altres solucions intentades podrien ser la dieta o l’exercici.
Per resoldre aquest problema és essencial tenir una relació i una comunicació que s’adapti al pacient perquè, en conseqüència, es pugui establir una estratègia correcta i triar les eines més específiques.
