“Som el que fem per canviar allò que som” Galeano
El Vomiting, que en els criteris psiquiàtrics en diuen bulímia nerviosa, és un trastorn alimentari que es pot donar en un inici perquè la persona presenta una por a engreixar-se i comença a restringir el menjar fins que no pot amb el control alimentari, desencadenant atraconades que després compensa amb vòmits.
Amb el temps, la conducta es converteix en un cercle difícil de trencar: cada episodi calma momentàniament el malestar i, precisament per això, tendeix a repetir-se.
Podem observar tres fases clares, l’excitació, la consumació i la descàrrega, que evoquen de manera clara els actes fisiològics.

Sents que has perdut el control sobre el que menges? Recorres al vòmit de manera repetida? Tens por d’engreixar-te? El vomiting tendeix a ocupar cada vegada més espai i a desplaçar altres àrees de la vida quotidiana. És en aquests casos quan cal una intervenció psicològica adequada com les que fem al centre. L’objectiu és abordar-lo i treballar els patrons que el mantenen.
Classificació de resistències davant del menjar per vomitar
Acostumen a ser pacients en edat adolescent, que solen venir a consulta acompanyats per la família i, en altres casos, sols. En aquestes situacions el treball comença per ajudar la persona a reconèixer el problema i a prendre distància de la conducta, mitjançant analogies i recursos de comunicació que s’ajusten a cada cas.
També es revisa què ha intentat fer la família fins ara per resoldre’l, i si s’ha consultat abans amb altres professionals. A partir d’aquí es defineixen a consulta les indicacions concretes que corresponen a cada situació, tant per a la persona com per al seu entorn.
Són casos en què la persona es reconeix en allò que se li planteja i pot implicar-se de manera més activa des de l’inici del procés. Les indicacions terapèutiques es plantegen dins d’un procés clínic individualitzat i no s’apliquen com a pautes generals.
El treball s’orienta a reduir allò que manté la conducta i a obrir alternatives més segures.
Són situacions en què a la persona li costa seguir les indicacions terapèutiques, sovint perquè el problema fa molt de temps que s’ha instaurat o perquè hi conviuen altres dificultats. En el cas d’adolescents, és freqüent que vinguin acompanyats per la família i no per iniciativa pròpia.
Aquests casos també es poden abordar en teràpia. El procés sol requerir més temps i s’ajusta a la valoració i l’evolució de cada persona.
Protocol d’intervenció davant de la bulímia
Al nostre centre de teràpia breu estratègica no ens basem en els diagnòstics descriptius, sinó que utilitzem diagnòstics operatius. Els terapeutes comencem a treballar des de la primera sessió per entendre com funciona el problema i orientar el procés terapèutic. Aportem eines al pacient per orientar el procés terapèutic i revisar els patrons que mantenen el problema.
Podem elaborar dues fases com a protocol:
Definició del problema
Per definir bé el problema hem de saber què passa, quan passa, on passa, amb qui passa i com passa. Recopilem informació operativa per poder orientar un abordatge ajustat a cada pacient i a la seva situació.
Diàleg estratègic i solucions intentades
Al centre de Júlia Pascual utilitzem el diàleg estratègic o indicacions ad hoc per revisar les solucions intentades del pacient dins del procés terapèutic. Aquestes prescripcions sempre es basen en una lògica estratègica, com ara la paradoxa, la creença o la contradicció. No utilitzem un únic enfocament racional; abordem casos complexos des d’una intervenció psicològica especialitzada i ajustada al cas.
Moltes persones intenten resoldre el problema soles, sense aconseguir-ho. Per exemple: intenten restringir el menjar però acaben amb atraconades, o recorren al vòmit per contrarestar la por d’engreixar-se i això acaba convertint-se en un problema. Altres solucions intentades podrien ser la dieta o l’exercici.
Per abordar aquest problema és important adaptar la relació i la comunicació al pacient, de manera que es pugui orientar l’estratègia i les eines del procés.