“Hi ha persones que van per la vida fugint o defensant-se de quelcom que ni tan sols els persegueix” J. Pascual.
La paranoia, coneguda anteriorment com a lúcida bogeria segons els francesos, és una convicció, idea o creença molt forta en les persones que els provoca un alt patiment de manera contínua i afecta de manera perjudicial la seva vida. Aquestes persones en general poden presentar molta agressivitat i la poden expressar de manera exterioritzada o cap a ells mateixos. Alhora poden presentar un aïllament de la societat perquè estan defensant-se o protegint-se d’una cosa que pot ser catastròfica per a ells.
Al centre Júlia Pascual ajudem les persones que pateixen aquest tipus de trastorn delirant a superar-lo completament amb una metodologia de teràpia breu. Sabent per endavant que una persona que pateix aquesta problemàtica no acudirà per ella mateixa a teràpia, és important que amics, familiars o parella la portin al centre, si és possible, després d’un atac de violència, brots o en casos en què la persona estigui afectada per quadres de depressió o ansietat.
Les persones amb trastorn de personalitat paranoica sospiten de manera general de tot, reaccionant en situacions a través d’insults, adoptant un comportament d’hostilitat i amb una sensibilitat especial a ser rebutjats.
Els afectats acostumen a percebre gran part dels inputs rebuts pel seu entorn com a hostil i dirigit contra ells per la qual cosa genera una adopció sistemàtica de rutines de protecció. Una altra de les característiques del comportament són l’obstinació i la polèmica constant.
En el cas de les relacions de parella, algunes persones són massa geloses i insisteixen que la seva parella és infidel quan no hi ha raó objectiva per culpabilitzar.
Com distingir el trastorn de personalitat paranoica amb un altre tipus de malaltia
La distinció sempre ha estat força ambigua. Alguns professionals veuen una relació amb símptomes esquizofrènics, assumint un espectre de trastorns que abasta des del trastorn paranoide de la personalitat fins al trastorn delirant i l’esquizofrènia paranoide, que es pot distingir d’altres formes de la típica esquizofrènia.
La paranoia es pot associar amb un trastorn límit de la personalitat. Això no obstant, passa temporalment en situacions estressants i no com un patró de reacció persistent.
En cas de patir un trastorn bipolar, és probable que es generi ansietat paranoica dins un atac maníac o de depressió molt pronunciada.
Encara que la paranoia es presenta amb més freqüència com a símptoma secundari en els trastorns bipolars que en la depressió clínica, aquesta última també pot ocasionalment conduir a estats paranoides i deliris.
3 tipus de defenses que utilitzen els que pateixen de trastorns paranoides
- Exageració desmesurada: Qualsevol comportament d’una altra persona per relacionar-s’hi ho percep de manera anòmala i es genera una defensa que està fora del normal.
- Anticipen: Abans d’algun succés o esdeveniment, es defensen de manera que s’escuden per no fer-ho o creuen que no és apte per a ells.
- Defensen la seva causa encara que no sigui real: La seva paral·lela realitat o percepció la defensen fins al final.
Classificació segons els graus del trastorn
- Mania de persecución: Aquelles persones que creuen que se’ls maltracta a través de crítiques i que els acabaran fent mal, fins i tot fins a matar.
- Condemnades per qualsevol motiu: No només per altres persones sinó per causes de la pròpia naturalesa i fins i tot un ens superior com a Déu.
- Trastorn delirant: És una malinterpretació de la realitat en què la persona que el pateix se segueix aferrant independentment de l’evidència que no passa o no ha passat.
Teràpia breu per fer front a la paranoia
En primer lloc, els nivells alts de desconfiança entre el pacient i el psicoterapeuta dificulten la construcció d’una bona relació. D’aquesta manera, nosaltres com a terapeutes del centre Júlia Pascual acceptem com a correctes les afirmacions o les creences del pacient. Ho fem així per poder establir una sana relació pacient-terapeuta, perquè només si confien en el professional els pacients s’atreviran a explicar-nos totalment el que pensen, sinó sempre ho acaben ometent, segueixen a la defensiva.
Comencem a treballar amb un familiar del pacient i realitzem teràpia indirecta fins que aconseguim poder vincular el pacient identificat en el procés de psicoteràpia. Sempre hem de mantenir el contacte amb un familiar del pacient per saber si realment hi ha distorsió de la realitat o no existeix i el grau.
Busquem reemplaçar la percepció errònia dels afectats i els pensaments que se’n deriven (pensaments disfuncionals) per uns pensaments funcionals. Per això, instal·larem dubtes a les seves creences i els proposarem exercicis perquè comencin a dubtar de les creences persecutòries o amenaçadores que han construït. Aquestes prescripcions o experiments que donarem al pacient o familiars ajudaran a fer que la persona experimenti una experiència emocional correctiva que inevitablement faci caure la paranoia.
Un cop resolt la o les paranoies, farem tota una feina perquè vagi millorant les seves habilitats socials i reconeixent quan la desconfiança és inapropiada. En definitiva, tota una feina per augmentar la seva autoestima i la seva plena autonomia. En la majoria d’aquests casos, el psicòleg treballa perquè accepti l’ajuda farmacològica perquè és la millor manera d’accelerar el procés de curació.
Per acabar, recordar que el cervell és capaç d’imaginar que les persones tenen un complot per fer-nos feliç o per fer-nos el mal. Però el cervell també és capaç d’entendre que potser no som tan importants per a la resta de persones com pensem. Que no som sempre el centre d’atenció dels altres però que sí que depèn de com reaccionem i siguem amb els altres ens acabaran tractant bé o malament. Ets gentil amb els altres?
