“Som el que fem per canviar allò que som” Galeano
El Vomiting, que en els criteris psiquiàtrics en diuen bulímia nerviosa, és un trastorn alimentari que es pot donar en un inici perquè la persona presenta una por a engreixar-se i comença a restringir el menjar fins que no puc amb el control alimentari, desencadenant atraconades que després compensa amb vòmits.
Es converteix el vòmit en un recurs per no culpabilitzar-se i sentir-se alleujat, així, quan un ritual es repeteix en el temps es torna plaent. Podem observar tres fases clares, l’excitació, la consumació i la descàrrega, evocant de manera clara els actes fisiològics sexuals.
Sents plaer i alleugeriment en vomitar i ho fas de forma constant? Tens por d’engreixar-se? El vomiting, considerat com un trastorn del plaer, pot inhibir qualsevol altre plaer, deixant de banda altres diversions de la vida quotidiana. És en aquests casos on es requereix una intervenció psicològica adequada com les que realitzem al centre. L’objectiu és eliminar-lo, revertir-lo i portar-lo cap a una situació en què l’alimentació es projecti com un acte natural i saludable.
Classificació de resistències davant del menjar per vomitar
Normalment són pacients en edat adolescents, acostumen a venir a la consulta en família i en altres casos fins i tot sols. Per solucionar aquest tipus de pacients expliquem de manera eròtica i provocativa la història de l’amant secret fent un símil amb una història amorosa amb una altra persona i el menjar. Això fa que la persona senti vergonya ja que no era conscient de la situació. Els crea aversió i normalment n’hi ha prou per produir el desbloqueig.
Una altra manera de solucionar-ho és indagar en allò que han fet els pares per solucionar el problema, també si han utilitzat altres psicòlegs. En cas de l’entorn més proper, les indicacions que donem són irracionals, com per exemple en casos de vòmit canviar la dinàmica prohibitiva i fer-la més accessible i oberta per eliminar l’efecte plaent. Una altra prescripció seria observar sense intervenir per part dels pares, etc.
Són casos en què el pacient, una vegada explicada l’analogia de l’amant secret, s’hi senten reconegudes. D’aquesta manera, la prescripció és a través d’un experiment en un període de 15 dies. Es tracta de deixar menjar i vomitar el pacient però amb la condició d’espaiar la darrera acció en interval de temps determinat. D’aquesta manera, en esperar i controlar el temps (contraritual), el que provoca és una disminució del plaer de vomitar. Utilitzem un estrategema xinesa de guerra, per convertir el plaer en tortura.
És la pacient que no pot seguir la prescripció del contrari entre menjar i vomitar. Solen ser persones molt seductores, de vegades amb personalitat borderline, abús de substàncies, de parella o promíscues o que porten molt de temps amb la problemàtica. Si són adolescents vénen amb la família, no per iniciativa pròpia.
Amb aquestes persones acabem tenint una comunicació provocatòria. La prescripció més eficaç és la de la preparació d’una afartada perfecta, amb una preparació sistemàtica per vomitar. Aquestes pacients també es curen tot i que el canvi no és tan ràpid com el tipus 1 i el tipus 2.
Protocol d’intervenció davant de la bulímia
Al nostre centre de teràpia breu estratègica no ens basem en els diagnòstics descriptius, sinó que utilitzem diagnòstics operatius. Els terapeutes produïm el canvi des de la primera sessió. aportem eines al pacient perquè es produeixin canvis.
Podem elaborar dues fases com a protocol:
Definició del problema
Per definir bé el problema hem de saber què és el que passa, quan passa, on passa, amb qui passa i com passa. Recopilem informació operativa per poder construir una solució a mida per als pacients
Diàleg estratègic i solucions intentades
Al centre de Júlia Pascual utilitzem el diàleg estratègic o indicacions ad hoc per bloquejar les solucions intentades del pacient per posteriorment produir el canvi. Aquestes prescripcions sempre es basen en una lògica estratègica, com ara la paradoxa, la creença o la contradicció. No utilitzem solucions racionals, per això som l’alternativa de solucionar casos aparentment impossibles.
Moltes de les vomitadores intenten resoldre el problema per si mateixes i no acaben funcionant. Per exemple: Intenten restringir el menjar però acaben amb atraconades. El vomitador prova el vòmit per contrarestar la por d’engreixar-se i al final s’acaba convertint en problema. Altres solucions intentades podrien ser la dieta o lexercici.
Per solucionar aquest problema és essencial tenir una relació i una comunicació que s’adapti al pacient perquè conseqüentment es pugui establir una estratègia correcta i triar les eines més específiques.
