“L’excés de control sempre ens farà perdre el control.” Giorgio Nardone
Em declaro amant de l’excel·lència. Sí, aquesta força interna que m’impulsa a donar el millor de mi en gairebé tot el que faig. I remarco el “gairebé”, perquè el “tot” no existeix. Me’n declaro una gairebé perfecta, o una “perfecta imperfecta”.
Voler-ho fer tot perfecte, voler tenir-ho tot sota control, és el camí més directe cap a la frustració, el bloqueig i —el que és pitjor— la imperfecció. Però la cerca de la perfecció enganxa: és addictiva. Els qui hem sentit aquests moments gairebé transcendentals on tot encaixa i no hi ha res més a afegir, sabem que volem tornar-hi, encara que també sapiguem que aquesta recerca ens farà patir.
-
I és que els estratègics tenim molt clar que,
- Si reduïm la nostra capacitat de dolor, també reduïm el plaer.
- Si reduïm el patiment, reduïm la felicitat.
Quan una persona, a nivell conscient, intenta controlar-ho tot —fins i tot allò que està fora del seu abast— acaba provocant l’efecte contrari: el descontrol. I aquest excés de control pot desencadenar conseqüències psicològiques importants.
Com ens pot afectar el perfeccionisme?
Sempre dic que les persones perfeccionistes tenim dos camins: o trobem plaer a l’estrès i aprenem a gestionar-lo perquè sigui positiu —aquest que t’impulsa, et motiva i et dóna energia— o ens perdem.
Per aconseguir-ho, és fonamental tenir una autoestima sòlida i una ment entrenada capaç de reconèixer la veu interior que insisteix: “no paris”, “encara no és suficient”, “revisa-ho una altra vegada”, “segur que podries fer-ho millor”.
La clau és no deixar que aquesta veu mani, sinó aprendre a usar-la com un repte motivador, no com un fuet.
I si això no està entrenat, és probable que el perfeccionisme t’acabi desgastant. En aquests casos, el coaching estratègic o la psicoteràpia breu estratègica poden ser de gran ajuda.
Problemes de ser una persona que ho vol fer tot bé
Quan l’autoexigència deixa de ser una aliada i es converteix en un parany mental, comença a generar l’efecte contrari al desitjat. El que al principi neix com un impuls per fer-ho bé, acaba transformant-se en una font de tensió constant.
- En la ment, el diàleg intern es torna rígid i castigador, alimentant l’ansietat i la sensació de mai no ser suficient.
- En les relacions, la necessitat de control o perfecció es converteix en una barrera que dificulta la connexió autèntica amb els altres.
- En el rendiment, la por d’equivocar-se bloqueja l’acció: es posterga, es repeteix o s’entra en un bucle d’esgotament i autocrítica.
Des de la Teràpia Breu Estratègica, l’objectiu no és eliminar l’exigència, sinó transformar-la en un recurs funcional: passar del “tot ha de sortir perfecte” al “ho faré tan bé com pugui amb el que tinc ara”. Quan es canvia la manera de relacionar-se amb l’error i amb un mateix, el perfeccionisme deixa de ser un obstacle i es converteix en equilibri.
Problemes psicològics associats a la recerca constant de l’excel·lència
Quan el perfeccionisme es torna rígid, deixa de ser un motor de qualitat i passa a ser un sistema de control que atrapa. Entre les conseqüències més freqüents hi ha:
- Ansietat intensa i sostinguda: hipervigilància, por a l’error i sensació d’amenaça constant.
- Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC): obsessions (idees intrusives de fallada o contaminació) i compulsions (revisar, ordenar, demanar garanties) que, encara que alleugen momentàniament, mantenen el problema.
- TCA: trastorns alimentaris.
- Procrastinació i bloqueig: com més gran és l’exigència, més difícil començar o acabar.
- Autocrítica severa i culpa: l’error es viu com a falta personal, no com a aprenentatge.
- Símptomes psicosomàtics: insomni, contractures, cefalees, fatiga crònica.
- Desànim i buit existencial: la sensació que mai no és suficient acaba robant el gaudi.
L’impacte en les relacions
-
El perfeccionisme no només perjudica qui el pateix, sinó també els qui l’envolten.
- Traumes relacionals i vincles fràgils: conviure amb estàndards impossibles i crítica constant genera dolor i distància.
- Abandó emocional: moltes persones s’allunyen perquè la relació es torna asfixiant.
- Dinàmiques abusives o de maltractament psicològic: l’excés de control es pot transformar en microgestió, imposició o coacció emocional, danyant tant els altres com un mateix.
No tota persona perfeccionista és abusiva, però quan el control pesa més que l’enllaç, les relacions pateixen.
Trastorns psicològics associats
El perfeccionisme pot derivar o coexistir amb diversos trastorns, entre els quals:
- Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) —en les diferents formes (de revisió, de planificació, preventiu, propiciatori, de dubte, etc.)
- Trastorn d’Ansietat Generalitzada.
- Traumes relacionals.
- Esgotament emocional o “burnout”.
Els altres entenen les persones perfeccionistes?
No sempre. N’hi ha que pensen que ens compliquem la vida o que compliquem les coses. Alguns ens perceben com a tensos, rígids, controladors o fins i tot narcisistes.
Però la veritat és que no tothom està fet per caminar cap a l’excel·lència. I això està bé.
Tot i això, també és just demanar respecte pels qui decidim apuntar alt, encara que de vegades faci mal. Els que perseguim l’excel·lència no evitem el dolor ni el patiment: els transformem en energia per créixer.
Això vol dir que no patim? En absolut. Quan aquest amor per la millora es converteix en autoexigència descontrolada, la ment es torna tirana. Allò que va néixer com una “amiga consellera” que ens donava impuls vital acaba convertint-se “en la nostra enemiga” que ens provoca ansietat, paràlisi o desgast. I aquí, volent ser perfectes, acabem obtenint el contrari: la imperfecció.
I ara… què fer?
En aquest punt, demanar ajuda no és un senyal de feblesa, sinó intel·ligència. La Teràpia Breu Estratègica o el Coaching Estratègic no busquen apagar aquesta flama interna, sinó evitar que et cremis amb ella. T’ajuden a reconduir aquesta energia perquè no derivi en perfeccionisme malaltís, sinó en excel·lència sostenible.
El mite d’Hèrcules ho il·lustra bé: quan se li presenten dos camins —un de fàcil i un altre ardu però virtuós—, escull el segon. No pas per masoquisme, sinó perquè entenia que el veritable creixement personal no s’aconsegueix evitant el dolor, sinó transformant-lo en saviesa.
Així que si sents que darrerament la teva exigència s’ha tornat contra tu, no el visquis com un fracàs. Mira’l com un avís, una oportunitat per reconduir la teva força sense apagar-la.
Fes les paus amb la teva humanitat. Continua perseguint l’excel·lència, però sense trencar-te en l’intent. I si sents que t’has excedit, cerca suport.
“La perfecció no s’assoleix quan no hi ha res més que afegir, sinó quan no hi ha res més a treure.”
Antoine de Saint-Exupéry
Júlia Pascual. Psicòloga sanitària i coach a Barcelona.
